Contact Info

Ineficàcia de la institució d’hereu per falta de convivència

La falta de convivència efectiva del convivent en règim de parella estable (i del cònjuge) com a causa d’ineficàcia sobrevinguda de la institució d’hereu. 

La  Sentència 539/2018, de 28 de setembre, de la Sala 1a del Tribunal Suprem espanyol, per a un supòsit sotmès al dret comú, sobre la ineficàcia de la institució a favor del cònjuge en cas de divorci entre aquest i el testador, ens trasllada a l’anàlisi dels seus aspectes normatiu, constitutiu i executiu. 

1) Aspecte normatiu

En dret comú espanyol la manca d’una norma específica que reguli el supòsit ha permès al Tribunal Suprem recórrer a la noció de “l’expressió d’una causa falsa per a la institució d’hereu o el nomenament de legatari” o composició mental que sense la condició de cònjuge, mantinguda en el temps, el testador no hauria fet la institució, de conformitat amb l’article 767.1 del Codi civil, per anul·lar la institució d’hereu.

En dret català, hi ha la presumpció legal de revocació de la institució d’hereu en els supòsits de trencament de la convivència conjugal, i en aquest sentit l’article 422-13 de la Llei 10/2008, de 10 de juliol, que aprova el llibre quart del codi civil català, relatiu a les successions, estableix que:

“1. La institució d’hereu, els llegats i les altres disposicions que s’hagin ordenat a favor del cònjuge del causant esdevenen ineficaces si, després d’haver estat atorgades, els cònjuges se separen de fet o legalment, o es divorcien, o el matrimoni és declarat nul, així com si en el moment de la mort hi ha pendent una demanda de separació, divorci o nul·litat matrimonial, llevat de reconciliació.”

Aquesta presumpció d’ineficàcia va ser establerta en dret català per l’article 132 de la Llei 40/1991, de 30 de desembre, Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya

El llibre quart va estendre la presumpció d’ineficàcia als convivents en règim de parella estable, i així el paràgraf 2 de l’esmentat article 422-13 assenyala que:

“Les disposicions a favor del convivent en parella estable esdevenen ineficaces si, després d’haver estat atorgades, els convivents se separen de fet, llevat que reprenguin la seva convivència, o s’extingeixi la unió per una causa que no sigui la defunció d’un dels membres de la parella o el matrimoni entre ambdós.”

Per a ambdues situacions, matrimoni i parella de fet, l’apartat  tercer del mateix paràgraf 13 de l’article 422, afegeix que “les disposicions a favor del cònjuge o del convivent en parella estable mantenen l’eficàcia si del context del testament, el codicil o la memòria testamentària resulta que el testador les hauria ordenat fins i tot en els casos regulats pels apartats 1 i 2.”

En coherència i complementàriament, l’apartat 4 del precepte conclou que “aquest article també s’aplica als parents que només en siguin del cònjuge o convivent, en línia directa o en línia col·lateral dintre del quart grau, tant per consanguinitat com per afinitat.”

2) Aspecte constitutiu: atorgament del testament

En testar, cal que el futur causant sigui degudament il·lustrat de les conseqüències legals de l’hipotètic futur trencament de la convivència amb el cònjuge o parella a qui atribueix el caràcter d’hereu o legatari, per tal que amidi, entre altres, aquestes possibilitats:

1.- En testament posterior pot capgirar-ho tot, però també pot veure’s impossibilitat d’atorgar-lo, per la qual cosa és convenient que dissenyi la seva disposició actual com si fos la definitiva, de manera que si no té la certesa absoluta de la continuïtat ininterrompuda de la convivència fins al moment del seu decés, estableixi les substitucions pertinents.

2.- Si realment pretén que la persona afavorida sigui hereu o legatari fins i tot en el supòsit de trencament de la convivència, cal que ho expressi clarament.

3.- Si creu que podria haver-hi algun dubte en la demostració o prova del cessament de la convivència, singularment en el supòsit de parelles de fet sense solidesa cronològica, pot establir una presumpció de prova d’existència de la convivència, per exemple disposant que “s’entendrà complerta la continuïtat ininterrompuda de la convivència si no és contradita mitjançant una acta notarial de notorietat atorgada en el termini de determinats mesos comptats des de la defunció”, o que no s’entendrà complerta si no és acreditada amb aquest tipus d’acta notarial en un determinat termini.

4.- Malgrat ser una condició legal, no deixa de ser més informatiu per a tots els interessats, causant, hereu o legatari i tercers expectants, l’establiment de la convivència real com a condició  suspensiva d’efectivitat de la disposició.

3) Aspecte executiu: efectivitat de la institució d’hereu o del llegat 

L’operador jurídic que hagi de documentar l’adquisició successòria necessitarà de la prova o evidència del trencament o cessament de la convivència, que serà clara en casos de divorci, nul·litat matrimonial o litigi, però pot no ser-ho en separacions de fet matrimonials no notòries, o en parelles que mantenen una convivència confusa (pot haver cessat, fins i tot, el règim legal de parella, de forma unilateral i no notòria).

Per als supòsits de falta de claredat, serà evident la utilitat de l’esmentada acta notarial o d’un altre tipus de prova que pugui establir el mateix causant (canvis d’empadronament, residència continuada en un lloc diferent, per exemple).

La voluntat del disponent, norma cabdal de la successió, expressió de la llibertat civil de la persona,  el seu consentiment real i efectiu, degudament informat, ha de prendre, en l’àmbit que analitzem, com en tants altres, el comandament.