Contact Info

Die Vincke Familie (1826), de Carl Joseph Haas

Les reserves i la troncalitat hereditàries

Publicat al diari El Punt, secció Opinió, 13 de juny de 2009.

El Codi de Successions català de 10 de juliol de 2008, vigent des de l’1 de gener de 2009, culmina el procés de supressió de dues institucions seculars, en establir a l’article 411-8 que «els béns adquirits per títol successori o per donació d’acord amb el present codi no estan subjectes a cap reserva hereditària ni reversió legal».

En el Codi Civil castellà subsisteixen dues reserves i una reversió legals: la reserva lineal, la reserva binupcial i la reversió de donacions, institucions en què s’até a l’origen dels béns per evitar una destinació previsiblement no volguda per la persona de qui provenen, i així la llei «presumeix», si l’interessat no estableix altrament en testament o donació, en la reserva lineal que si un fill (o descendent o germà) hereta del pare o mare (o d’un ascendent o d’un germà) i l’altre progenitor hereta aquest mateix bé per defunció del fill, els parents propers del pare o mare difunts, de l’ascendent o del germà (dintre del tercer grau i de la línia de procedència dels béns) han de ser preferits al progenitor sobrevivent; en la reserva binupcial, que els fills d’un primer matrimoni tenen dret a recuperar els béns que el vidu o vídua hagi rebut gratuïtament del cònjuge, en cas que es torni a casar o tingui o adopti un altre fill; i en la reversió de donacions, que si un fill o descendent a qui els pares o ascendents donen un bé, mor sense descendència, aquests pares o ascendents en readquireixen la propietat.

La reserva és expressió del criteri de la troncalitat, la preferència de l’estirp o llinatge relacionada amb l’origen dels béns i, malgrat les crítiques, subsisteix en moltes legislacions perquè la voluntat de les persones i dels legisladors, i el sentit comú cívic, la sostenen.

En el sistema català, la reserva lineal i la reversió de donacions desaparegueren l’any 1987, mentre que la reserva binupcial ha estat eliminada pel codi actual de 2008. A les dificultats per accionar els drets dels reservataris o afavorits per la institució, s’hi afegia la discriminatòria impossibilitat d’extensió de la reserva als supòsits de nova unió no matrimonial, en forma de parella de fet, pel que fa als drets dels fills d’unions anteriors en supòsits d’unions de fet posteriors del pare o mare. Desapareguda la reserva, només resta, com a expressió «troncal», el supòsit de successió intestada del causant impúber (menor de catorze anys, edat mínima per testar), de l’article 444-1 del codi actual, expressiu que en els béns procedents d’un progenitor, o de parents d’aquest dintre del quart grau, són cridats a la successió els parents més propers de l’impúber, dintre del quart grau en la línia de la qual procedeixen els béns, excloent, per tant, l’altre progenitor sobrevivent. Limitat al cas de causant menor de 14 anys, tenim ací dibuixat el triangle propi de la reserva lineal del Codi Civil espanyol; aquest cas es pot donar, per exemple, en ocasió d’un accident d’on resulti la mort de pare o mare, fill i l’altre progenitor, en temps (potser hores o minuts) diferents, amb el resultat (en cas de no haver-hi previsió testamentària en contra del pare o mare que mori primer, respecte a la substitució del fill hereu que el sobreviu i que mor abans que l’altre progenitor) que els béns provinents del progenitor premort passen als parents de l’altre progenitor, estranys al llinatge d’origen.

S’ha argumentat que la reserva vidual limita la llibertat del vidu, o que suposa una discriminació per als fills de la segona o ulterior unió. Crec que són raons desenfocades, perquè és determinant respectar la lliure voluntat de la persona de qui provenen els béns. Cadascú pot valorar en consciència fins a quin punt accepta que els béns de què és propietari puguin transmetre’s, a través de qui haurà estat el seu cònjuge o company, a persones lligades afectivament amb aquests darrers, o a descendents d’aquests, en virtut de relacions posteriors a la seva mort, i amb el benentès que l’afectivitat pot ser tan real i permanent com esporàdica, fictícia o interessada. El matrimoni o la parella es trenquen, inexorablement, amb la mort d’un dels seus membres. El sobrevivent trepitja un nou escenari, malgrat la força del record d’un temps acabat. I pel que fa als fills de posteriors unions, no té sentit veure discriminació en les expectatives sobre uns béns provinents d’un estrany.

Si la reserva i la troncalitat continuen vives arreu, i si han estat vigents tant de temps a casa nostra, és perquè la vida presenta situacions que la voluntat testamentària més freqüent no acaba de resoldre satisfactòriament. I si la llei actual no en cobreix la regulació de forma singular, ens cal procurar, en fer testament, tenir presents tots els factors possibles, i valorar la pertinença de mesures com concedir als fills del cònjuge o company premort un dret de preferent adquisició (amb moderació de preu, si cal), en els casos de transmissió a tercers, per part del sobrevivent, de béns adquirits per aquest per herència o per donació del primer (sigui o no aquest tercer la nova parella), o establir fideïcomisos de residu per tal que alguns béns (o almenys els no disposats) passin, a la mort del sobrevivent, als descendents del premort, i altres possibles.

Per al notari o jurista, i amb la fórmula de «la voluntat degudament informada», tan inadequat és suggerir l’establiment de vinculacions per part d’un testador decidit a facilitar la màxima liquiditat al cònjuge, parella o amiga, en qualsevol cas, com no interposar cinc minuts de reflexió a qui, embolcallat en claudicants carícies, projecta deslocalitzar un patrimoni, gran o petit, des de Campllong a Camagüey, per posar un exemple, si se’m permet aquesta transoceànica llicència.

No cal entendre les raons de l’afecte i de l’amor, però és convenient raonar, amb llibertat i informació, el tremp dels drets que s’hi connecten.